Neix a Santa Maria de Palautordera el 26 d’abril de 1943.
Ingressa als 8 anys al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on hi va cursar tots els seus estudis musicals (piano, harmonia, oboè, contrapunt, fuga, direcció i composició). Ha ampliat eles estudis a França, amb Toni Aubin (composició) i P.Pierlot (oboè). Té el Premi d’Honor d’oboè i el d’Honor, i posteriorment l’Extraordinari, de composició.
Els seus germans Jordi i Albert també es dediquen a la música. Una neboda, Inès Moraleda i Barberà, queda finalista del certamen de Sardana Cantada de Catalunya Ràdio (1992), amb la sardana De noia a dona.
La carrera d’instrumentista d’oboè la va iniciar l’any 1967 a l’orquestra Ciutat de Barcelona, on hi va estar alguns anys com a co-solista. Alhora estudia direcció d’orquestra amb Ros Marbà. Inicia a Barcelona una sèrie d’activitats en matèria de direcció de música contemporània, amb el desaparegut GIC, reposant obres tan significatives com Les noces d’Igor Stravinsky i és el primer grup íntegrament espanyol que representa Le Marteau sans Maître, de Pierre Boulez a Barcelona, l’any 1978.
Ha dirigit l’orquestra Ciutat de Barcelona i la Banda Municipal de Barcelona, les simfòniques de Bilbao, Màlaga i la Simfònica de Perpinyà-Rosselló, de la que n’és assidu col·laborador. És (1995) el director titular de l’orquestra Simfònica del Garraf. Davant la dificultat existent en aquest país per obrir-se camí en el món de la direcció, el 1980 demana l’excedència de l’orquestra per dedicar-se a treballar en una empresa pròpia de música de publicitat i sonorització per a cinema i televisió. Actualment (1995) és dedica a la música d’encàrrec i la direcció d’orquestra.
El 1973 obté el primer premi en obres de tema lliure en el concurs Joaquim Serra, amb L’Auca tràgica i la mort del Plem. El 1974 guanya el premi Ciutat de Barcelona pel tríptic Les Rambles Barcelonines (La Rambla de les Flors, La Rambla dels Caputxins, La Rambla de Santa Mònica), la primera es guardonada amb el Premi de la Crítica i segon accèssit de la Sardana de l’Any.
Amb motiu del Xè Aniversari (any 1978) de la cobla Ciutat de Barcelona entra en contacte amb aquesta formació i estrena la Suite Segarrenca. Aquell mateix any és finalista del Joaquim Serra amb On vas tu, rossinyol?.
Un posterior contacte amb la Cobla Municipal, en el Grec 84, fa que l’Ajuntament li ofereixi la direcció de la cobla (1985). Aquí hi fa un gran esforç per donar a conèixer les millors pàgines de la música per a cobla. Aquest treball es perd llastimosament entre 1988 i 1989, quan desapareix la Cobla Municipal, en un dels episodis més tristos de la recent història sardanista. Moraleda rep un forta decepció.
L’any 1986 el gran públic sardanista descobreix al Moraleda-compositor. En els Premis Banyoles-Ceret li es premiat el poema Tirant lo Blanc, que representa un gran impacte en el món de la música per a cobla d’aquells moments i en l’esmorteït ambient que sol envoltar els concursos de composició.
Després del Tirant, estrena les sardanes: Els primers cent anys (1988), Als tres amics absents (1988), La petita Iolanda, i les obres per a cobla: Concert per a tres cobles (1988), primer premi a Banyoles, Comiat (1988), premiada a Lleida, Joguina (1988 fantasia concertant per a tible, tenora i fiscorn), Homenatge a Manuel Saderra i Puigferrer (1989, estrenada a Figueres).
L’any 1990 guanya 7 dels 10 premis que es convoquen a Banyoles amb motiu dels Jocs Olímpics: Santjoanesca (per a 2 cobles), En Joan de Serrallonga (poema per a tres cobles), Estany (poema per a cor i cobla), Pendent de viure-ho, (sardana), Cançó del Lladre (sardana), Bon dia, Lionor, Salut, mestre Manel.
Escriu la sardana Benvinguts, que cantada per la Montserrat Caballé i el Josep Carreras, amb text de Lluís Serrahima, i La Principal de la Bisbal, es toca a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics.
A Figueres hi ha estrenat moltes sardanes: Per tu, Josep Maria (1990, 2 cobles) Recordant l’Agapit (1991, 2 cobles), Per tu, Francina (1992), A la clau de fa (1993), A l’amic Fèlix (!994).
Altres sardanes: Palautordera, cancell del Montseny, Tradicions en festa, Les quatre veus, Torrelles vila germana, Una veu per al món, Sardana a 3/4, Les Roquetes a l’Orfeó (1991), Les campanes de Breda..
Altres obres per a cobla: Retaule mallorquí (1992), Corrandes i passapeus (1991), Sirventesos bergadans.
EL SEU PENSAMENT
“M’agrada la sonoritat punyent i emotiva de la cobla” (Unió, novembre 1992)
“No estic renyit amb el concert ni amb la plaça. La gent que vol ballar necessita un estímul per poder saltar i ballar, i en canvi aquest estímul no és vàlid per escoltar”. (Unió, novembre 1992)
“La sardana, si continua com fins ara, desapareixerà dins de 20 o 25 anys.; l’única sortida perquè la cobla sobrevisqui és la sala de concert” (Unió, novembre 1993).
“Malauradament, a Catalunya s’entén la cobla com una productora de sardanes, però no com una veritable unitat per fer música de concert” (Revista Musical Catalana, 1986).
“El problema és que a la música de cobla li neguen el fet que sigui digna com la que més. Sembla que a les autoritats els faci vergonya que a Catalunya tinguem aquesta música”. (Catalunya música 1994).
Crec, sincerament, que la sardana, en el seu vessant sonor, pot anar ben tranquil·la i segura a la recerca de l’any 2000. En canvi, en allò que es refereix al vessant social de la sardana, a la seva presència humana a les places i carrers de les nostres viles i a la continuïtat de la seva existència com a dansa genuïnament nacional de Catalunya, ballada espontàniament pel poble en general, el panorama davant l’arribada del segle XXI, és francament esfereïdor. Per quina raó?. .. Molt senzill!. La sardana, com a dansa, no atreu un relleu generacional espontani. (I Congrés de Musica a Catalunya, 1994).
Per quines raons la joventut no vol tenir res a veure amb la sardana? És una estructura massa complicada i rígida: s’estimen més ballar lliurement, espontàniament amb els grups fins i tot de nova música tradicional. Avui la joventut vol quelcom alhora individualista i capaç d’engendrar una pinya humana considerable i anònima. El jovent cerca també mes “marxa” en totes les seves manifestacions. Amplificació total. Pinyes humanes. Ambient. Crits, mogudes... tot això no ho poden donar, certament, onze honorables professors músics, tocant instruments de tota la vida al damunt d’una tarima. I la Sardanova?. Tampoc els diu gaire res.
Pot la sardana arribar a desaparèixer? És evident que no. Podrà desaparèixer com a a dansa popular al carrer, quan l’actual generació que la manté viva, desaparegui, víctima de l’edat. Crec, sincerament, que de no prendre aviat mides dràstiques, la sardana pot convertir-se en una dansa més d’esbart. (I Congrés de Música a Catalunya, 1994).
